dilluns, 25 de febrer de 2008

El Forat de Bèrnia (PRV-7)

Finalment hem anat al Forat de Bèrnia i ens hem pogut llevar l'espineta que teniem clavada (almenys jo així ho sentia) de l'anterior ruta que vam fer al mes de desembre de l'any passat.

L'espineta la teniem clavada a l'anterior ocasió per haver passat de llarg l'entrada del forat. Com era possible que tanta gent haja visitat el forat i en canvi nosaltres no el trobarem?

El dia triat per a la tornada a la Serra de Bèrnia va ser el 23 de febrer (23 F).

La ruta circular que fem hui té una llargària total d'uns 12 quilòmetres i és d'una gran bellesa paisatgística. Esta ruta està marcada como a xicotet recorregut PRV-7. Predomina la senda estreta front a la pista forestal i en certs punts de la ruta (zona del forat per la part de l'ombria i en la pujada al cim) fa falta recuperar aquelles marques que han desaparegut. Hi ha dos zones d'una certa duresa física que són la pujada al forat des de la font de Bèrnia i la pujada al cim de Bèrnia.

L'ortofoto de la ruta, el perfil de l'etapa i les vistes 3D (per l'ombria i la solana respectivament) de la ruta són les seguents:






Polsar per a descarregar-se el track per a Ozi de la ruta: Forat de Bèrnia
Els valents que a les 6:30 h. del matí van quedar fòrem els senderistes ja habituals Paco, Raul i un servidor als que s'afegiren en esta ocasió (i espere que repetisquen) Rai i Gabriel. Destacar que Gabriel és un gran coneixedor de les muntanyes valencianes i un senderista amb molta experiència.

En esta ocasió una vegada arribem a Benissa per la AP-7 escollim per arribar a Casas de Bèrnia la carretera CV-750 que va des de Benissa fins a Xalò on connectem amb la CV-749 que ens du fins a la nostra destinació. L'altra opció és agafar la carretera CV-749 a l'eixida de Benissa que ens condueix a Casas de Bèrnia passant pel poble de Pinos. Prop d'arribar a la nostra destinació no ens podem resistir a fer la següent fotografia on es veu des de el Puig Campana fins Aitana.


A les 8:20 h aparquem en Casas de Bèrnia i com és ja habitual en nosaltres ens fem la foto inicial:



Al principi de la ruta, el tram que va des de Casas de Bèrnia fins a la font de Bèrnia, ens trobem una pista que inicialment i com es veu a la foto està asfaltada i que després deixa de estar-ho prop de la font. Són les 8:45 h.


A partir de la font de Bèrnia comença la pujada (en certs punts prou dura) que en condueix al forat. Gabriel es queda endarrerit per a poder captar una fotografia del grup en plena pujada:



El dia ha eixit emboirat, mes encara en la vessant de l'ombria que és on ens trobem, provocant que la senda estiga humida i que tots ens emportem algun que altre esglai però qui se'n porta la palma és Rai que estrena les botes de muntanya.
Altra conseqüència de la boira és el paisatge fantasmagòric que presenta la paret de la muntanya tal i com es pot veure a continuació:


A la zona propera al forat estem en un tres i no res de tornar-nos a enganyar ja que la senyalització és deficient en este punt provocant confusions ja que apenes s'intueix el sender que va cap al forat i en canvi, si s'aprecia clarament el sender que va cap a l'Ombria. És per tant molt fàcil confondre's (cosa que nosaltres vam fer l'ocasió anterior, però ara veig que era el mes normal). Menys mal que Gabriel coneix exactament d'ubicació del forat i ens indica la ruta correcta. Ens ha costat aproximadament 35 minuts en pujar des de la font de Bèrnia ja que són les 9:20 h.
En l'obertura del forat ens fem una foto, en el que ha costat trobar-lo.


En l'entrada hem de ajupir-nos per a poder passar, les motxilles molesten però a dures penes passem. Als pocs metres l'altura del sostre augmenta i ja podem passar millor.



Una gran i espectacular obertura ens indica que hem arribat a la vessant de la Solana, un cel clar i un terreny substitueixen a la boira i al terreny humit.



El paisatge que veiem ens meravella. Per una banda tenim el Puig Campana just enfront de nosaltres però si mirem cap a dalt veiem como passen els núvols pel cim d'una vessant a l'altra.



Decidim ficar-nos de nou en marxa ja que el vent ens va gelant poc a poc. La propera destinació es la fortificació de Bèrnia del segle XVI.
Al poc de caminar ens adonem que hi han moltes sendes paral·leles, i hem d'utilitzar el gps per a triar la correcta. La senda de quan en quan es veu invadida per les pedreres. El terreny està totalment sec i Rai camina molt mes tranquil.


De sobte, ens trobem amb un ramat d'unes 30 cabres. Algunes pareixen que estan incrustades a la paret de la muntanya.


Deixem enrere el ramat de cabres i seguim caminant. De vegades el terreny és mes escalonat i ens obliga a ajudar-nos de les mans.


Cada vegada trobem mes pedreres i en mitat d'una d'elles trobem una carrasca. Gabriel ens comenta que esta carrasca és una de les icones de esta ruta ja que sempre apareix fotografiada en totes les pàgines que han descrit esta ruta. Nosaltres no anem a ser menys.


Quan ens queda ben poc per a arribar a la fortificació ens succeeix una d'estes situacions que anomenen com absurdes. Quan travessem una pedrera veiem a una dona 'postrada' a un lateral de la pedrera. Després veiem a una cota superior a la resta de la seua família (marit i fill).
Excepte l'home, els demés no porten calcer adequat per a la muntanya ja que van amb unes esportives per a jugar a tennis. Raul ajuda a la dona a ficar-se dreta i l'apropa cap a la seua família.
Els tres estan fora de la ruta, raó per la que els preguntem cap a on van. La seua destinació coincideix amb la nostra pel que els informem que no caminen en la direcció correcta però ells ens diuen que volen anar per la pedrera. Els repetim varies vegades que no caminen per on deurien anar però ens responen una i altra vegada el mateix. Així que decidim continuar.

Poc després, a les 10:45 h. apleguem a la fortificació de Bèrnia i decidim esmorzar. Segons ens conta Gabriel esta fortificació va ser construïda al segle XVI amb la finalitat de controlar les possibles sublevacions dels moriscs. Però els moriscs van aconseguir apoderar-se d'ella i van resistir un any fins que decidiren llançar-se pels penya-segats abans de rendir-se. Després de l'expulsió dels moriscs la fortificació ja no tenia sentit i va ser desmantellada.


Aprofitem l'esmorzar per a recuperar forces a base d'entrepans, les ja habituals ametles i alguna que altra barreta energètica.


A les 11,20 h. ens fiquem en marxa de nou, quasi al mateix temps que la família anterior arriba a la fortificació. Segons ens comenta Gabriel la pujada es divideix en dos parts, la primera fins a una plataforma és la part mes dura mentre la segon és un poc mes asequible.
El començament de la pujada és a traves d'una senda que naix a l'eixida de la fortificació. Decidim que anirem a un ritme tranquil de pujada ja que acabem d'esmorzar però tant Rai com després Paco ens porten a un ritme prou viu.


Quan portem 20 minuts de pujada ens girem cap enrere podem observar l'altitud que hem guanyat respecte a la fortificació.


A partir d'este moment la senda es difumina, i anem seguint unes marques en forma de punts i de fletxes de color roig. La boira torna a fer acte de presència. Hem d'utilitzar les mans perquè cada vegada la pujada és mes escalonada.


Des de on ens trobem podem observar una nevera. I poc després el Pas dels Bandolers.


A la part final de la pujada els escalons són molt grans i hi ha que tirar-li imaginació.


Gabriel es queda enrere per a poder fotografiar al grup pujant, i d'esta forma podem veure una mateixa foto des de dos punts de vista diametralment oposats.


A les 12 h. aconseguim fer cim, creuant-nos en la ultima part de la pujada amb dos senderistes, possiblement mare i filla que ja baixen. Les vistes impressionen ja que per exemple podem veure al Puig Campana cobert pels núvols.


Després de fer-nos les fotos de rigor ens encaminem de nou cap la fortificació de Bèrnia, però decidim triar un camí diferent al que hem utilitzat per a pujar. El camí triat és mes directe i ens condueix a traves d'una pedrera. La veritat és que l'experiència de baixar una pedrera que tenim de l'anterior eixida per l'Ombria de Bèrnia ens ajuda molt en l'aspecte de la confiança. Crec que tots, cadascú al seu ritme gaudirem molt baixant per la pedrera.


Ens reagrupem a la fortificació i ja agafem la senda que ens guiarà fins a Casas de Bèrnia. Les argelagues estan en flor gràcies a l'hivern tan suau que ha fet este any.


Poc abans d'arribar a Casas de Bèrnia la senda es transforma en una pista forestal.


A les 13:30 h arribem als cotxes i ens fem l'habitual foto de campions mentre sona el "We are the champions" de Queen gràcies a Paco.

Conclusions:
Per a esta ruta sols dos:

1) Ruta de gran qualitat paisatgística, com quasi totes les que hem fet pel moment, però la diferencia respecte a les anteriors es la galeria que comunica l'Ombria amb la Solana.

2) La senyalització de la ruta en alguns punts és molt millorable. Sobretot en la zona pròxima al forat.

dijous, 14 de febrer de 2008

El Montcabrer des de Cocentaina

Estes setmanes han sigut un poc complicades però per fi puc ficar-me a escriure sobre la ruta que vam fer per terres del sur.

El dissabte dia 9 de febrer vam fem una ruta circular on la principal atracció consistia en la pujada al cim del Montcabrer, però també tenia altres 'incentius' como era visitar la Cava Arquejada que hi ha prop d'este cim.

Es tracta d'una ruta d'una gran duresa física.

Per accedir al cim del Montcabrer podem arribar des de dos poblacions que són Cocentaina i Agres. Per a la present ruta vam triar Cocentaina ja que ens permetia realitzar una ruta circular.
L'ortofoto de la ruta i el perfil de l'etapa són les següents:



Polsar per a descarregar-se el track per a Ozi de la ruta: Montcabrer
Esta vegada també afegisc un perfil 3D que he obtingut a partir del programa Google Earth.




Com ja és costum en la majoria d'eixides que realitzem, la idea és dinar en casa, i per esta raó, hem d'alçar-nos prou de matí, esta vegada mes que de matí era nit tancada quan ens alçarem, ja que havíem quedat Paco, Raul i jo a les 6,00 h.

Esta vegada ens reunim a l'hora acordada amb una puntualitat exquisida i immediatament ens fiquem en marxa. El viatge és prou llarg i tardem un hora i vint minuts en fer els 110 km que separen Sueca de Cocentaina amb visita turística inclosa al polígon industrial que hi ha a l'entrada de Cocentaina. Finalment aparquem el cotxe a l'ermita de San Cristòfol a les 7:25 h.
Mentre prepare el gps, agafem les motxilles i ens abriguem es fan les 7:35 h. Encara és nit tancada i abans d'iniciar la marxa ens fem la foto d'eixida:


Quan anem a començar a caminar sentim algunes veus però ni arribem a entendre el que diuen i no sabem si nosaltres som els destinataris ja que no veiem a ningú. Ens costa un poc trobar l'inici de la ruta però al final, comencem a caminar.
Poc a poc va clarejant el dia i podem apreciar una espècie de torre o talaia situada just per dalt de l'ermita.


L'inici de la ruta ens porta per una pista asfaltada que ja ens avisa en forma de forta pendent del que va ser quasi tota la ruta. La pista acaba en la Casa de la Purísima just en un taulell que descriu la ruta. Són les 7:45 h del matí. Poc després ens trobem en altre taulell que ens descriu el paisatge que observem.


Comencem a caminar per una senda de terra que en principi on la pendent és mes suau. Però l'alegria ens dura poc. Arribem a la font de les Huit Piletes a les 8:15 h.
La senda es troba envoltada de pins i de vegetació baixa.
Segons la indicació ens queden 35 minuts fins a la font del Sanxo, però és sense cap dubte la zona mes dura de tota la ruta. La senda que puja alterna la pujada constant amb zones escalonades que són les que realment cansen prou al fer-te canviar el ritme.



La pujada és tan dura que hi ha moments que em sembla portar algú agarrat de les meues botes. Qualsevol parada és bona per a baixar pulsacions i sobra dir que cada dos per tres parem per a fer fotos.



El dia està ennuvolat i ens ofereix imatges molt distintes a les que estem acostumats.



A Paco no pareix que li afecte la pujada ja que puja molt lleuger i poc a poc va obrint distància respecte a nosaltres. Ens espera en esta foto en un mirador que ens trobem durant la pujada.


Finalment a les 8:50 h. aconseguim arribar a la font del Sanxo (1155 m) on trobem a un senderista amb el que abans havíem coincidit a la font de les Huit Piletes. Mentre agafem aire (uns mes que altres) arriben on estem nosaltres un grup de quatre senderistes amb un ritme molt ràpid que ja voldríem haver tingut nosaltres. Les crestes de les muntanyes estan coronades per la boira.


Decidim que encara que la companyia és molt agradable nosaltres hem de seguir, ja que a mes volem tornar a casa a dinar, pel que reprenem la marxa. Al poc de caminar ens trobem en un conjunt format per una xicoteta font i una basseta on ens fem unes fotos.


Des de on estem i a través dels pins s'aprecia les ruïnes del Mas de Llopis. Estem en un altiplà per el que la pendent és molt suau i van combinant pujades amb baixades.


Quan ens apropem al Mas de Llopis podem observar amb detall les seues dimensions reals. A mes ens fixem que estan repoblant la zona amb pins.


Les condicions lumíniques ens permeten captar imatges molt boniques a contrallum.


A les 9:20 h. apleguem al desviament del cim del Montcabrer on comença la boira i és just en eixe moment quan ens tornem a reunir amb el grup de quatre senderistes que havíem conegut a la font del Sanxo. Ells van en direcció cap a la Cava Arquejada ja que van cap a la zona del Racó Llobet. Decidim esmorzar tots junts a la Cava Arquejada.


He de dir en la meua defensa que tinc molt bona memòria per a les cares però molt roina per als noms pel que demane disculpes a la gent de Cocentaina ja que sols me'n recorde del nom de Sergi Pérez que té una pàgina web molt interesant (a la que també podeu accedir a traves de la zona d'enllaços).
L'esmorzar va ser ràpid però al hora molt divertit, on ens aconsellaren on comprar les begudes de la zona (que al final no poguérem fer per culpa del temps) i com arribar a eixa bodega (davant la porta d'un hotel on teníem que situar-nos de una forma molt peculiar).

A les 10:25 h ens fiquem de nou en marxa després de despedir-nos del grup de Cocentaina, i ens dirigim per una senda que baixa cap al Mas de la Foia Ampla per a després girar cap al cim del Montcabrer i començar la pujada. El dia pareix que comence a clarejar. La Cava Arquejada va quedant-se enrere.



La pujada no és té tanta pendent com la que hem afrontat per a pujar a la font del Sanxo però el cansament i el fet d'acabar d'esmorzar fan que la pujada siga tan dura o mes que la de la font del Sanxo. Paco torna a pujar 'a ritme de campió' i Raul (que el dia anterior ha eixit a córrer) i jo pugem a un altre ritme (sobretot jo). El cim pareix que estiga molt lluny.



A mesura que anem guanyant altitud deixem de veure pins i comença a predominar la vegetació baixa. Finalment i amb mes patiment del que jo m'haguera pensat a l'inici de la ruta coronem el cim (1390 m) que està replet de senderistes. Són les 11:05 h.
Les vistes cap a la costa estan difuminades per la boira mentre que les vistes cap l'interior són molt nítides. Hi ha moments que pareix que volem a l'interior d'un avió al veure un mar de núvols per baix de nosaltres.



Quan arribem a llocs com és el cim del Montcabrer és el moment on fas balanç si realment tot l'esforç que has dedicat en la pujada té la recompensa adequada, i he de reconèixer sincerament que per ara mai m'he penedit en cap ruta que hem fet. La pujada al cim es va fer dura, però quan veus els paisatges com els de les fotos tot s'oblida.
Els tres pensàvem que al cim faria un oratge molt roin, però la veritat va ser molt diferent, el cim estava il·luminat per un sol que permetia que la temperatura fora molt agradable.
A les 11:20 h, després de un quart d'hora de relaxació, comencem la baixada que ens porta fins a la vessant on hi ha boira.



Ens dirigim cap al Mal Passet, però abans hem de passar molt prop de la Cava de les Monteses. El cim del Montcabrer a mesura que anem caminant es que queda enrere entre la boira.


La nostra ruta no segueix fidelment la PR-CV37 ni el GR-7 raó per la que hi ha un moment que ens enganyem (i seguim les marques del GR-7) i ens costa desfer en camí fet. Nosaltres estem seguint el track que van fer al seu dia la gent del grup RocaCoscollà i gràcies al gps podem seguir-los ja que sense este aparell seria quasi impossible.



La senda ens condueix a traves de vegetació que ha de ser molt resistent ja que les condicions climatològiques no són les mes amigables possibles.


Des de la zona de la Cava de les Monteses i fins que deixem enrere el Mal Passet caminem escoltats per un grup d'aus rapaços que ens fan dubtar si son àguiles o be falcons.



Després de quasi un hora caminant arribem al començament del Mal Passet, el perfil de la Penya Banyà que tenim davant dels nostres ulls ens meravella.



Quan vaig llegir la crònica de la ruta que va fer al seu dia la gent de RocaCoscollà em vaig quedar un poc espantat quan relataven les caigudes que havien tingut al Mal Passet. La gent de RocaCoscollà, a mes de tindre molta experiència, va equipada amb pals que faciliten la baixada i que nosaltres no tenim.
La senda que baixa pel Mal Passet està formada per terra solta amb molt pocs llocs on asegurar el peu pel que la probabilitat de relliscar és molt alta. Nosaltres vam prioritzar la seguretat davant del temps i amb molta sort no vam tindre cap caiguda. En tot moment buscàvem les pedres fixes per on baixar.



A mesura que anem fent la baixada la paret de la Penya Banyà es fa cada vegada mes gran e impressionant.



Una vegada arribem a este punt la baixada es mes suau i les pedres soltes que abans formaven la senda són substituïdes per terra compactada que fa que la senda siga mes segura.


Poc després apleguem a la font de la Penya Banyà que pel matí no havíem vist. Són les 13:45 h. i ja ens queda poc per a concloure esta llarga ruta.



A les 14 h i després de sis hores i quasi tres quarts tornem a l'ermita de San Cristòfol.


I ens fem la foto de campions que hui si que ens ho hem guanyat a pols.


Conclusions:

1) Tal com indicava al començament de la crònica, esta ruta suposa un gran desgast físic. Encara que com es sol dir, tot és relatiu i depèn del temps que vas a dedicar-li.

2) Per a mi és la gran conclusió d'esta ruta. Encara que hem tingut sort al Mal Passet, esta baixada m'ha fet veure la necessitat de tindre bastons de recolzament en este tipus de baixades tan perilloses.


/* */