dissabte, 18 d’abril de 2009

La Cortada - Sender de Cavanilles

Esta crònica la vaig començar a escriure el 27 de gener però per diverses i variades raons no he pogut atendre el blog com caldria. Hui dia 18 d'abril i després de varies intentones per a finalitzar-la ho he pogut fer. Que no haja actualitzat el blog no significa que no haja eixit a fer senderisme i per tant en breu espere colgar les cròniques de la Murta , del Regajo (again) i de la Canal del Garbí.
Una vegada comentat açò, comence a relatar el que ens va passar a la Cortada.

A veure com escric està crònica per a que la gent no pense que som uns inconscients...
Com es sol dir a l'argot policíac el "dia d'autos" va ser el dissabte 24 de gener del 2009.
Les condicions meteorològiques eren les següents: gran temporal de vent al llarg de tota la península. Així i tot, les previsions que vaig veure el mateix dissabte de bon matí per a la població de Cortes de Pallàs estimaven una velocitat del vent de 50 km/h. Així que vaig pensar el següent, Cortes de Pallàs és un poble situat en una vall que ens resguardaria en part del vent, almenys al començament de la pujada. Era conscient que a mesura que anàrem avançant en la ruta, el vent seria cada vegada mes fort.
La ruta alternativa, en cas de que les condicions no ens permeteren fer la ruta, era realitzar la ruta fluvial que va des de Cortes fins a Cofrents pels canyons del Xúquer.
Amb eixos antecedents quedàrem de bon matí en Sueca el grup de professors que de quan en quan quedem per a fer senderisme. El grup suecà estava format per Amparo, Susi, Núria i jo. Cal recalcar les baixes d'última hora, en este grup, de Lola i sobretot de Toni.
El segon grup, el que eixia des de Valencia, estava sols format per Vero i Cristina.
Com es pot veure, soc el únic xic d'esta excursió i puc dir sense cap tipus de dubte que anava molt be acompanyat.
Tornant un poc a la ruta que férem al final, es tracta d'una de les rutes, al igual que comentava a l'anterior crònica del Montgó, que es deuen fer una vegada en la vida. A mes, estos últims mesos amb tanta pluja han fet que la ruta guanye en bellesa. Es tracta d'una ruta on la duresa te la trobes des del començament pillant el cor amb poques pulsacions i les cames gelades.
La ruta té les següents característiques:
  • Distància: 10,43 km
  • Desnivell acumulat: 447 metres.
  • Tipus de terreny: Pista forestal en l'altiplà (zona de la bassa) mentre que tant a la pujada com en la baixada el que hi ha es un sender.
  • Temps total utilitzat per a fer la ruta: 4h 42 min dels quals 3h i 48 min (aprox) vam estar en moviment.
  • Al llarg de la ruta hi han uns quan llocs on la gent que pateix vertigen ho pot passar mal, sobretot en la zona de la Cortada i en el Pas de la Franca
  • No existeix cap font d'aigua en la ruta.
  • Els senders estan senyalitzats d'una forma prou correcta com a Sender Local (marques verdes i blanques), excepte a la zona de la bassa on està marcat amb fites. La zona del riuet també té una senyalització millorable.
La ortofoto i el perfil de la ruta són els següents:




Per a descarregar-se el track de la ruta, polsar ací: La Cortada

A les 9,05 arribem a Cortes de Pallàs després de trobar-nos amb el grup que venia des de Valencia en l'entrada del Circuit de la Comunitat Valenciana. La carretera ens ha regalat unes quantes revoltes que han fet que Núria començara a marejar-se.
Per a recuperar-nos ens fem un cafè i a les 9,35 h ens fiquem en marxa, agafant el sender que s'inicia a les afores del poble. Les primeres rampes ens pillen a tots gelats i ens fan parar als 5 minuts per a recuperar-nos, amb l'excusa de fer-nos una foto al costat d'una bassa de reg que hi ha prop del poble.


Continuem caminant pel camí de ferradura que ens portarà a la Cortada i a mesura que el cos va agafant temperatura, comença a sobrar-nos les caçadores.


Cada vegada estem mes alts i ens veiem afectats per la força del vent que bufa amb ratxes molt fortes i sorolloses, les branques dels pins ens demostren com de flexibles poden arribar a ser. Com a mesura de seguretat, i també de diversió (why not?), decidim acatxar-nos cada vegada que escoltem l'arribada d'una ratxa de vent. Aprofite una d'eixes ocasions per a realitzar esta foto:



Poc després arribem a la zona de la Cortada, on podem entendre el perquè del nom a partir del paisatge que tenim davant dels nostres ulls. El sender passa molt prop del precipici. Com no pot ser altra, no ens podem resistir a la temptació de fer-nos una foto de grup.




Continuem avançant pel sender i a mesura que ens aproximem a la part superior de la muntanya el vent bufa amb molta mes força, així que quan trobem una zona protegida del vent aprofitem per parar a esmorzar per a reposar forces per al que queda de ruta. Decidisc fer un vídeo per a mostrar, d'un mode mes efectiu que amb fotografies, la força del vent.



Desprès de mig hora i sobre les 11,30 h ens fiquem de nou en marxa i no tardem res en arribar al altiplà que hi ha dalt de la Cortada on es troba la gran bassa on es magatzema l'aigua que es bombejada des de l'embassament.
Es tracta d'una central hidroelèctrica amb rebombeig on l'aigua es deixa caure per gravetat des de la bassa on ens trobem en direcció a l'embassament. Pel camí i quan l'aigua ha agafat el màxim de velocitat es troba amb els alaps de les turbines que fan moure. Estos a la seua vegada estan enganxats amb l'eix d'alternadors que generen corrent elèctrica alterna. Per a evitar que la bassa es buide, el que es fa és bombejar aigua des de l'embassament fins la bassa quan la tarifa elèctrica és mes barata.
Per mesures de seguretat els voltants de la bassa està rodejat d'una tanca que evita l'accés de persones alienes a l'empresa propietària de la bassa. Així que hem de seguir la pista forestal que va paral·lela a la tanca.


Ací ens trobem que estan ampliant la pista forestal i hi ha que estar molt atent a un marca en forma de pedres apilades que ens indiquen on es troba el sender que ix a la nostra dreta.
Pensàvem que la part mes espectacular de la ruta ja la havíem fet, però al poc ens adonem que ens hem equivocat.
A les 12,30 h arribem al Pas de la Franca, i iniciem una baixada que és un poc perillosa si no es porta el calcer adequat com era el cas d'algunes companyes ja que el sender està format per terra solta que augmenta molt la probabilitat d'esvarar-se.
Poc a poc Amparo, Susi, Núria, Vero van agafant el "truquillo" a la baixada, mentre que la "sherpa" Cristina ja quasi està baix del tot.


Ens anem endinsant, a mesura que baixem, en una espècie de vall entre parets verticals que em recorda molt a la zona dels Canons del Xúquer. Esta morfologia del terreny provoca un major efecte de canalització del vent que ens obliga a acatxar-nos de quan en quan.


El sender ens porta poc després per passos aeris poc aconsejables per aquella gent que patisca de vertigen, ja que l'amplària del sender no supera els 1,5 m i et trobes entre la paret de la muntanya i el precipici. Entre el que acabe de comentar i el vent que bufa, la baixada s'ha de fer amb mil ulls. Així i tot tenim temps per a fer-nos alguna foto divetida (menys mal que elles no tenen vertigen).


La bellesa de la zona és de tal magnitud que decidim fer una parada curta per a apreciar-la amb mes tranquilitat. Açò ens permet, entre altres coses, a descobrir una sèrie de finestres naturals en les parets de les muntanyes que tenim just enfront d'on ens trobem.



Continuem el descens i al poc de temps ens trobem amb un grup de senderistes que pugen cap al Pas de la Franca.
Són quasi les 14 h quan arribem al llit d'un xicotet rierol donant per acabada la baixada.


Una vegada hem arribat a este punt surgix un nou problema, el track del gps que estem seguint ens indica que hem de travessar el rierol, però degut a les pluges d'este hivern el rierol porta mes cabal d'aigua i supera les pedres que estan ficades per travessar-lo.
La primera idea que tinc es ficar noves pedres i mentre estic buscant-les veig que comencen a passar Amparo, Cristina, etc. Totes s'han pujat les perneres dels pantalons per si "fan tenca". Així que després de tirar un parell de pedres em decidisc també a passar.


Una vegada estem a l'altra banda del rierol no tardem res en trobar el SLV-13 que ens du cap a Cortes de Pallàs però per una zona que no té la bellesa de per on ens porta el track del Sender de Cavanilles. Per eixa raó desestimem anar pel SLV-13 i continuem pel Sender de Cavanilles. Per cert, vegem que el cartell del SLV-13 està en terra.


Per tant agafem un camí que divergix del SLV-13 i en menys de 5 minuts ho agraïm, ja que ens trobem davant d'un paratge meravellós, el rierol té dos caigudes d'aigua paral·leles, separades per uns pocs metres.


El sender és capritxós amb nosaltres, ja que ens obliga de nou a travessar el rierol i esta vegada no hi han pedres que ens ajuden a travessar-lo. Així que hi ha que banyar-se les botes. Poc a poc i amb ajuda dels bastons que portem anem travessant el rierol.
És un dels moments mes complicats de la ruta, ja que no portem roba de recanvi i un esvaró pot portar a qualsevol del grup a banyar-se fins les orelles. Estàvem tan pendents del pas que no vam fer cap foto.
I pareix que la ruta ens recompensa després amb una tercera caiguda d'aigua molt espectacular. Com ja és costum ens fem una foto de grup.


Continuem caminant ja que son les 14,15 h i el bar on hem reservat taula tanca la cuina a les 15,30 h així que seguim pel Sender de Cavanilles, que ara ja no té quasi pendent, i arribem sobre les 14,50 a Cortes de Pallàs al punt on havíem començat.

Conclusions:
  1. Es tracta d'una de les rutes mes belles que es poden fer a la nostra comunitat, i mes encara si aprofites un any de pluges com és el present any 2009.
  2. Hi ha zones amb passos aeris , per tant la gent amb vertigen ha de plantejar-se seriosament el realitzar esta ruta.
  3. La duresa de la ruta es concentra des del seu començament fins la bassa, i com sempre, la ruta la fa dura u mateix, cadascú ha de marcarse el ritme de pujada. La resta de ruta és molt suau.
/* */